Conseqüències de la pèrdua d’una dent o d’un queixal.

Quan som petits, la pèrdua de peces dentals és un tram més del camí per arribar a fer-nos grans, però quan això passa a l’edat adulta sempre és una experiència traumàtica i irreversible, amb conseqüències negatives estètiques i funcionals, també a llarg termini.

Les dents s’aguanten entre elles, les unes a les altres, d’una manera similar a com es comporten les pedres d’una arcada romànica. En el moment en què en perdem una, tota l’estructura (les arcades dentals) es desestabilitza i comença a funcionar malament.

Per una banda, les dents veïnes a la peça perduda s’inclinen per intentar ocupar-ne l’espai, i la boca en aquella zona es comença a desencaixar. A més, la dent que hauria de mastegar contra la que falta, segueix erupcionant ocupant també l’espai de la dent perduda.

Les dents veïnes queden sobrecarregades perquè han de treballar també per la dent que ara falta, però a més ara reben les forces malament perquè han quedat inclinades. Amb tots aquests moviments es generen espais entre les dents que queden. Aquests espais faciliten l’aparició de càries i inflamació de les genives.

La zona de l’os que aguantava la dent, ara ja no l’aguanta, i com qualsevol dels òrgans del nostre cos, en perdre la seva funció s’atrofia i va perdent volum. Això complica la substitució de la peça perquè, a part d’haver perdut l’espai a causa dels moviments de les peces veïnes, la col·locació de l’implant que la suportaria també queda compromesa per aquesta falta d’os.

Tot i que afortunadament amb un tractament d’ortodòncia podem recol·locar les peces que s’han mogut, i deixar l’espai adequat per substituir la peça perduda, la nostra recomanació sempre és intentar substituir-la el més aviat millor. D’aquesta manera, no donem temps a què tot el que hem explicat succeeixi, i a l’hora d’arreglar-ho ens estalviem temps, diners i tants mals de cap.