Els queixals del seny

Per què es diuen queixals del seny?

Quan ens surten les dents encara som nens, però els queixals del seny no solen erupcionar fins que no tenim aproximadament 18 anys, quan arribem a la majoria d’edat. De fet, segons la geografia catalana reben diversos noms, tots sinònims per diferenciar-los dels molars que ens surten quan encara som nens, com queixals de l’enteniment, del judici, coneixement o senderi.

Per què surten si sempre s’han de treure?

De fet no sempre els tenim, i no sempre s’han de treure. Segons sembla, ens han quedat com a vestigi de la nostra evolució com a espècie i com a raça. Els nostres avantpassats tenien uns maxil·lars molt desenvolupats i els queixals del seny els eren útils per a triturar i esqueixar bé els aliments crus. Actualment, amb els aliments cuinats les nostres dietes són més toves, i els trets facials de l’espècie humana tendeixen a suavitzar-se. Els queixals del seny són cada vegada menys necessaris i sembla que la tendència és al fet que vagin desapareixent. Hi ha molta gent que senzillament ja no se’ls forma algun d’aquests queixals.

En els casos que sí que es formen, surten quan ja tenim totes les altres dents erupcionades i els ossos de la cara ja han acabat de créixer, fet que fa que no sempre tinguin prou espai per a sortir o, si ho fan, no sempre correctament. Si erupcionen amb normalitat i es poden netejar bé, probablement mai arribin a causar problemes, i per tant no calgui exterure’ls. Però si no tenen suficient espai per sortir, queden encallats o són difícils de netejar, poden provocar càries a les dents veïnes, o que la geniva que els rodeja s’inflami i s’infecti. En aquest cas es produiria un flegmó dental, que pot cursar amb inflamació de la cara, de manera que quedi la pell dura, vermella i calenta, que no es pugui obrir la boca (trismus), inflamació dels ganglis submandibulars, que provoqui dolor a l’empassar, o que el dolor s’estengui cap al cap, l’orella o l’ull.

En qualsevol dels casos, el tractament passa per anar al dentista i fer un primer tractament de xoc amb antibiòtics i analgèsics, i, aquest cop sí, l’extracció del maleït queixal del seny.